La nostra trobada es produeix durant la Vª Hackató CIC-MIT, mentre Ed Moriarty fa el que més li agrada: veure els alumnes prendre les seves pròpies decisions, escoltar la seva opinió i, només si li ho demanen, aconsellar-los. “Però jo no els dic si ho fan bé o malament – matisa de seguida- Si ho encerten o no és irrellevant”.
Això necessito que m’ho expliqui una mica més. Per què considera irrellevant que ho encertin o no?
Perquè el més important és que els nois i noies (en aquest cas de 3er de la ESO fins a 2º de Batxillerat) duguin a terme el projecte que han triat tal com ells creuen que cal fer-lo i no a partir de les instruccions que els pugui donar jo o qualsevol altre docent.
I és capaç de contenir-se quan veu clarament que estan cometent un error?
Ha, ha, ha! És que potser no és un error. En això els professors i també els pares i mares hem de ser més humils i entendre que la manera com nosaltres hem fet les coses tota la vida no és l’única manera de fer-ho. Els nens i joves són altament capaços d’imaginar-ne una de nova o d’inventar nou un ús totalment diferent i deixar-te amb la boca oberta.
Intueixo que això a vostè li ha passat.
I tant, al MIT m’ha passat moltes vegades. Una de les coses que fan els meus equips d’estudiants és desenvolupar noves maneres de fer una cosa o de solucionar un problema. En aquest context, a vegades hem trobat que després d’haver fet una cosa sempre d’una manera, un alumne ho fa de forma radicalment diferent i li funciona. Com a professor, has de tenir la capacitat de sorprendre’t, acceptar-ho i celebrar-ho.
Per això anomena la hackató, una “festa constructiva”? Per la capacitat que té de despertar la inventiva de l’alumnat?
Exacte. Això que passa aquí dins ara mateix -diu assenyalant la sala on hi ha els alumnes treballant- és una festa constructiva i també democràtica. Aquí el que importa és que tots puguin aportar idees: decidir què volen i com ho volen. I anar fent proves, proves en les quals a vegades ho encertaran i d’altres no. Al cap i a la fi, això no és cap empresa. És un entorn educatiu i, per tant, un entorn segur on tothom pot equivocar-se sense que passi absolutament res.
Entesos. En aquest context, quin ha de ser el rol del mestre llavors?
De guia. Aconselles però no adoctrines. I veure en cada error de l’alumnat una oportunitat d’aprenentatge per a ells. Se’ls pot dir: Ei, això que heu inventat i que us ha costat tant de desenvolupar està molt bé però en el futur, potser si ho feu d’aquesta altra manera us resultarà més fàcil. Així no els critiques ni tires per terra el seu esforç. Simplement, els fas un suggeriment perquè ho puguin fer millor en el futur. Tot és millorable, Tesla és millorable, tot pot ser millor en el futur, però mai s’ha de restar mèrit a cap intent d’innovació.
Just en aquest moment, Moriarty deixa de parlar i es mira un grup d’alumnes que acaben de sortir de la sala per fer una prova de distància pel seu projecte de vaixell teledirigit. Després de la prova, s’està una estona conversant amb ells, remenant cables i sensors, parlant de distàncies i, al cap d’uns minuts, reprenem la conversa.
– Has vist què he fet ara? He aturat l’entrevista per anar a veure què feien. Som els adults els qui hem parat i ens hem adaptat a ells. L’educació de qualitat, igual que la criança de qualitat, no es pot calendaritzar. No són els nens els qui han d’anar al compàs del nostre calendari. La criança i l’ensenyament passa de forma espontània just en el moment en què ho necessita el nen, no quan tu ho planeges.
-Vostè és un ferm defensor de l’aprenentatge pràctic, el hands on learning, en anglès. Per què?
Quan aprens a conduir, necessites passar en algun moment de la teoria a la pràctica. També hi ha un moment en que cal donar-li un ganivet al nen i fer-li tallar la carn. En la meva opinió, ensenyar no té tant a veure amb la transferència de coneixement com en apoderar els estudiants per tal de convertir-los en persones felices, saludables, productives, creatives, imaginatives… Per què gastem tants diners en educació si no és per obtenir aquestes resultats?
De fet, ara que hi penso, el lema de la seva universitat és Mens et manus, ment i mans.
Que ve a dir que l’intel·lecte ha d’anar acompanyat de la pràctica, que han d’estar al mateix nivell i interactuar un amb l’altra. Per construir un món millor, primer hem d’imaginar aquest món i després posar-ho en pràctica. I totes dues coses no es poden assolir si l’alumne no se sent apoderat, és a dir, capacitat per fer-ho o, si més no, per intentar-ho. I això, no es mesura amb examens ni amb tests…
És dels que eliminaria els exàmens, doncs?
És que les puntuacions només són útils als mestres i als pares, en aquesta afany dels adults per controlar les coses. T’han fet alguna vegada un examen a la teva feina? T’han posat nota? Quin és el teu examen? Doncs perquè puntuem els nens? L’examen real és allò que fem dia a dia, la teva contribució a l’equip, els teus assoliments…
L’aprenentatge STEAM va en aquesta línia. Com el descriuria vostè?
És un mètode que treballa aquest apoderament. I ho fa perquè fomenta una dinàmica que a mi m’agrada molt que ha succeït aquí mateix, en aquest hackató, fa només una estona. Una noia ha resolt un problema relacionat amb un tema electrònic. Després, una noia d’un altre equip ha tingut el mateix problema. He agafat a la primera noia i li he demanat que li expliqués a la segona com ella ho havia resolt. Aquest aprenentatge entre iguals és essencial i fomenta, a més, l’amor per l’electrònica. Aquí no estem ensenyant electrònica sinó fomentant l’estima cap a ella.
En aquestes activitats també hi ha un equip de mentors joves que ajuden els nois, alguns són alumnes seus del MIT.
Sí, els porto per tot Europa. Per a ells és una bona experiència, estan molt més a prop generacionalment parlant dels alumnes. I així l’alumnat també veu com funcionem al MIT en termes de comunitat, una comunitat en la qual jo no sóc l’autoritat. Tothom parla i tothom opina. Jo sé moltes coses, sí, però els meus alumnes també m’ajuden a mi en coses que jo fa anys que no practico, com per exemple, programar amb arduino. L’objectiu és que transmetin als nois la seva passió i promoure als alumnes a jugar constructivament. Saps que el primer curs d’enginyeria té lloc a l’escola bressol?
Ah sí?
Sí, a l’escola bressol moltes coses de les que els infants aprenen estan relacionades amb l’enginyeria i aprenen jugant constructivament. I és curiós perquè a l’escola bressol l’infant té opinió, pot idear coses noves, se l’anima a tornar-ho a provar quan la torre de peces de fusta li cau… I això és el que faig a les meves classes d’enginyeria mecànica, disseny i fabricació i el que promoc en hackatons com aquesta: escoltar l’estudiant, que prengui decisions, que faci un prototip, que el llenci, que en faci un de nou, encoratjar-lo. No hi ha cap raó per la qual després tot això s’hagi de transformar en un aprenentatge d’unitats tancades, com si fos una manufactura, i avaluar el coneixement mitjançant tests…. Demà les famílies vindran a veure els prototips que han ideat els seus fills i tothom estarà molt satisfet. Jo també, és clar, però no podré evitar sentir-me una mica trist.
Per què?
Per tots els alumnes que mai tindran l’oportunitat de viure una experiència d’aprenentatge constructiu com aquesta. Hem de promoure activament que aquest tipus de vivències arribin a tots i cadascun dels joves.
