Des que va escriure el seu primer àlbum l’any 2011, Isern ha escrit quasi un centenar de llibres que s’han traduït fins a 33 llengües i pels quals ha rebut diversos premis nacionals internacionals. De fet, només a Polònia, l’escriptora i psicòloga Susanna Isern (la Seu d’Urgell, 1978) suma més de 100.000 exemplars venuts de ‘L’emocionòmetre‘ i ‘El gran llibre dels superpoders‘.
Aquests són únicament dos dels molts supervendes que acumula, especialment amb els contes que ha fet conjuntament amb la il·lustradora Rocío Bonilla amb l’Editorial Flamboyant, com el ja esmentat El gran llibre dels superpoders però també Això no es una selva, Quadern de superpoders, El gran llibre dels supertresors i el recentment publicat I si se’m menja una balena?, una història que convida els infants a vèncer les seves pors o, més ben dit i com ella mateixa matisa, les seves preocupacions.
Així doncs, por i preocupació no seria exactament el mateix.
Les pors estan focalitzades en coses concretes. Per exemple, en el cas de les pors evolutives de la infància serien tenir por a la foscor, a l’aigua, a anar al metge… I jo el que he volgut tractar a I si se’m menja una balena? són justament el que jo en dic els I sis: I si em passa això? I si em passa allò altre? Són preocupacions vinculades a l’endevinació del futur, sovint a través de pensaments encadenats, negatius, que ens impedeixen fer coses que en realitat voldríem fer.
I ho fas des d’un vessant imaginatiu i divertit, en canvi, hi ha missatges educatius que es transmeten directament des de la por, com és el cas del canvi climàtic. Com es pot educar i explicar la realitat del món sense atemorir els nens?
Tots els educadors, tant les famílies com els mestres, el primer que han de fer és transmetre tranquil·litat. En el cas del Martí, el protagonista del conte, el que fa la mare és mantenir-hi una conversa que cada vegada adquireix trets més surrealistes però que el que fa és confrontar-lo amb la seva pròpia imaginació per fer-lo adonar que tot allò que el preocupa és del tot improbable que passi. Com a pares, tenim l’obligació de protegir-los, però també cal empènye-ls a viure l’aventura.
Per a qualsevol pare, mare o mestre, aquest és un equilibri complicat.
Sens dubte, per mi també és un repte trobar aquest equilibri, però és realment important. Aquí ens hem tornat massa porucs. A Alemanya, als 6 anys, moltes escoles obliguen els nens a anar-hi sols.
A mi també em costa no minimitzar les seves reaccions quan s’enfaden o ploren a la mínima frustració.
Mínima per a qui? Per a l’infant, si plora, no és una qüestió menor. Si li surt aquesta emoció: qui som nosaltres per dir-li que deixi de sentir-la? Les emocions dels altres no ens pertanyen. Per aquesta raó, convé evitar frases tipus “Això és una tonteria o una barbaritat”.
Hem de validar els pensaments i les emocions dels infants, no qüestionar-les
Que parles de “validar” les emocions, a què et refereixes concretament?
A acceptar l’emoció del nen, explicar-li que està be sentir-la, que en si no és dolenta i que altra cosa és com la gestionem. Per exemple, és normal sentir enveja, tothom en sent alguna vegada. L’important és aprendre a gestionar-la perquè no ens faci mal.
Parlant d’emocions, L’emocionòmetre és un dels teus grans èxits internacionals. Perceps diferències respecte l’educació emocional en funció dels països?
Diria que l’interès per l’educació emocional i la gestió de les emocions a la infància està ara mateix molt generalitzat a tots els països. I és molt bona notícia que, per fi, els donem importància. Durant la carrera de psicologia, vaig estudiar aspectes relacionats amb la conducta, les cognicions, els pensaments… però el tema emocional no es tractava pràcticament.
Hi ha un robot, l’Oti-bot, que ja treballa amb les emocions. Quins avantatges o inconvenients veus en la introducció de la tecnologia en l’àmbit educatiu, inclosa l’educació emocional?
Jo sóc partidària d’aprofitar tots els recursos educatius que tinguem a l’abast i la tecnologia és un d’ells. Hi ha programes de software meravellosos per desenvolupar aprenentatges lingüístics, matemàtiques… Penso que el més important és fer que el nen actuï i experimenti per si mateix. En aquest sentit, estic molt a favor de l’aprenentatge actiu que proposa Edgar Dale a la seva piràmide de l’aprenentatge. Ell afirma que els pitjors resultats s’obtenen quan els nens estan asseguts en una cadira només escoltant, cosa que, si més no, ens hauria de fer reflexionar.
Visualitza algunes de les pàgines del llibre aquí.
