És un dels mètodes més utilitzat en empreses i institucions per despertar la creativitat dels seus membres o empleats. I també és cada vegada més comú trobar dinàmiques d’aquest tipus a les escoles.
Una mica d’història
Es va començar a desenvolupar de forma teòrica als anys 70 la Universitat de Stanford (Califòrnia) i la primera empresa que el va aplicar va ser la consultoria de disseny IDEO, considerada la seva principal precursora.
Per què està triomfant?
Perquè és un dels mètodes que fomenta millor la participació de tots els individus d’un grup, fins i tot si no es coneixen entre ells.
També s’aproxima de forma diferent als problemes i, gràcies a això, sol aconseguir noves solucions o aproximacions a aquest problema, sovint més imaginatives i creatives.
De fet, els facilitadors que duen a terme aquestes dinàmiques asseguren que un dels seus vessants més sorprenents del ‘Design Thinking» és que mai saben quin resultat o a quines conclusions arribarà cada grup.
I fixeu-vos que parlem de «facilitadors» i no de mestres. Doncs una altra dels grans canvis que genera aquesta dinàmica és que el professor canvia de rol i esdevé aquell que condueix la sessió.
Al ‘Design thinking’, l’alumne es converteix en protagonista i el mestre, en facilitador
Com funciona?
Es tracta d’un procés iteratiu, és a dir, no lineal, que permet abordar problemes complexos que es van descobrint a mida que s’avança i que permet també anar endavant o endarrere en tot moment. Consta de 5 fases o etapes:
- Empatitzar. Comprendre amb profunditat les necessitats que tenim (o tenen els nostres clients, empleats, alumnes, societat…) per tal de generar solucions d’acord amb elles que siguin veritablement útils.
- Definir. Fer un cribratge de la informació compilada fins ara, quedar-nos amb allò que aporta valor i ens obra la porta a perspectives interessants. En aquesta fase, és clau identificar els problemes i les oportunitats que tenim per obtenir un resultat innovador.
- Idear. És el moment d’expandir la ment i generar totes les solucions possibles que se’ns acudeixin. Res de quedar-nos amb la primera que ens vingui al cap alliberant-nos de judicis de valor, idees preconcebudes o vergonyes. A vegades, les idees més estrafolàries són les que acaben funcionant millor.
- Actuar. Aquí és on convertim la nostra millor idea en realitat, per això a aquesta fase també se l’anomena «prototipar». De fet, construir prototips (poden ser cartolines amb post-its en el cas de solucions abstractes) és una bona manera d’afinar les solucions i fer emergir nous problemes que potser se’ns havien passat per alt.
- Testar. Ara toca provar la nostra idea i permetre que d’altres també ho facin perquè ens diguin què els ha semblat. És un pas que a vegades no es fa i que, en canvi, és fonamental per poder identificar millores, detectar errors o mancances… És el moment de fer evolucionar la nostra idea fins a convertir-la en la solució que estàvem buscant.
