El secret de la bellesa s’amaga darrere la geometria?

A través d’algunes construccions arquitectòniques i artístiques, la matemàtica i investigadora Capi Corrales, reflexiona amb nosaltres sobre si existeix o no una relació entre la geometria i la bellesa, com ha canviat al llarg de la història la concepció de bellesa, quin paper ha jugat la creativitat dels artistes i cap a on va l’art amb la irrupció de la Intel·ligència Artificial.

M’agradaria començar pel principi. L’ésser humà, des dels seus orígens, s’ha expressat artísticament, fins i tot en els vestigis prehistòrics trobem pintures rupestres o escultures tallades en pedra. Aquestes civilitzacions primitives ja tenien una concepció del que es considerava bell i el que no?
No ho sabem amb exactitud. Les fonts més antigues amb les quals he treballat provenen del segle IV abans de Crist. A la Grècia clàssica, filòsofs contemporanis a Plató i Aristòtil comencen a reflexionar què significava la bellesa i d’on provenia.

Cal tenir en compte que en aquells temps el coneixement no estava tan dividit. Eren comunitats formades per pensadors que es dedicaven a parts iguals a la filosofia i a les matemàtiques. És per això que van començar a desenvolupar diferents plantejaments sobre el que era la bellesa i a reflexionar sobre perquè hi havia coses que a gairebé tothom li resultaven belles i altres els resultaven horribles.

És a partir de llavors quan es comença a parlar de “patrons” o “cànons” de bellesa en l’art?
La idea d’associar bellesa amb patrons és totalment contemporània. El que passa és que en la nostra cultura ens encanta dir, “això ja estava en els grecs”. És com quan arribes a un congrés de matemàtiques dient: “Uy, això ja estava a Newton!”.

El que si que trobem en aquestes primeres comunitats és un interès per intentar identificar quines eren aquestes característiques que feien que tothom estigués d’acord amb que alguna cosa era bella i en van identificar diverses que encara ens serveixen avui: En primer lloc, que tingués formes harmonioses. Llavors utilitzaven la paraula “sumetría”, que no feia referència a la simetria rígida que trobem en un mirall, sinó al fet que alguna cosa tingués unes proporcions harmonioses. De fet, alguna cosa que ens sembla “harmoniosa” no sol ser una cosa rígida. Això ho veiem, per exemple, en el mur d’ònix del pavelló Mies van der Rohe de Barcelona, el qual no té unes proporcions exactament perfectes i així i tot ens sembla harmoniós.

Una altra qualitat per als grecs perquè alguna cosa resultés bell era que fos “útil”. Si alguna cosa no complia la seva funció correctament, no podia associar-se a la idea de bellesa i, en tercer i últim lloc, alguna cosa era bell si era fruit d’una bona idea.

És en aquest tercer punt on entra en joc la creativitat?
Sí, perquè si solament les proporcions i les fórmules matemàtiques garantissin que alguna cosa sigui bell, què passaria amb els artistes?

Plotí, al segle II després de Crist, ja deia que no tot podia reduir-se a la proporció o la grandària per a considerar que alguna cosa és bell, perquè el que per a algú és bonic, per a una altra persona pot no ser-ho. Per això, argumentava que alguna cosa és bella quan “desperta la bellesa dins teu”, quan connecta amb l’experiència d’aquesta bellesa que tots tenim dins de la nostra ànima, del nostre esperit, que et fa sentir-te bé, sentir-te a gust. El mèrit d’un artista és quan aconsegueix plasmar una idea a la “pantalla de la imaginació” i que evoqui aquesta mateixa idea dins de tu.

Alguna cosa et pot fer sentir-te bé perquè té una forma preciosa, però també et pot fer sentir-te a gust perquè té una bellesa interna. On està la bellesa d’una posta de sol? En què et fa a tu sentir-te bell per dins. I com descrius el sentir-te bell per dins? Perquè això no té a veure amb geometria.

Si tu veus una aquarel·la de Turner, per què és bella? Perquè quan la veus tu estàs evocant la tempesta. No és que la pinzellada sigui bonica, sinó que quan tu veus aquesta tempesta, et fa sentir-te dins d’ella.

Llavors, quan apareixen nous corrents artístics. A què obeeix?
Perquè per a arribar al mateix lloc intern de les persones has d’anar per altres camins. Forma part de la pròpia evolució.

Perquè l’espectador tingui la mateixa emoció amb un quadre d’avui que la que té davant d’una obra del segle XVII, XVIII o XIX, no pots pintar de la mateixa manera perquè l’espectador també ha evolucionat.

Així i tot, si analitzem les sensacions de l’espectador més enllà de l’obra, veiem que hi ha moltes similituds en obres molt diferents: Les sensacions que han descrit escriptors i escriptores davant de les menines de Velázquez, són molt similars a les que descriuen molts visitants del pavelló Mies van der Rohe, del Museu Picasso o els arcs de la Sagrada Família de Gaudí. És a dir, evoluciona l’art perquè també evolucionen els camins per a arribar a aquesta revelació de la qual hem estat parlant, però quan parlem de les sensacions que ens produeixen aquestes revelacions que associem a la bellesa, no són tan diferents a través dels segles.

Una demostració matemàtica és bella si es reveladora

Per a preparar la seva conferència en el Caixaforum ha estat un any entrevistant artistes i matemàtics, preguntant-los què entenen per bellesa en la seva disciplina i la relació d’aquesta amb la geometria. Ha trobat punts en comú entre els dos mons?
Una cosa curiosa és que per als artistes avui dia la bellesa està totalment injuriada, és a dir, els fa vergonya parlar d’ella, els sembla una trivialitat.

En canvi, la gent matemàtica està encantada de trobar la bellesa en les seves recerques i la paraula que més utilitzen és “preciós”, sobretot quan consideren que unes matemàtiques són “reveladores”.

És a dir, una demostració matemàtica és bella quan estàs revelant les propietats internes d’alguna cosa, un teorema és preciós quan t’il·lumina. Quan estàs barallant-te amb un problema que no aconsegueixes resoldre i de sobte el veus. Allí està la bellesa.

Una demostració és bella quan et porta a la il·luminació, que és exactament com també descriu Kandinsky l’art.