El cel d’Albanyà (Alt Empordà) va ser el primer de l’Estat espanyol a obtenir dues certificacions internacionals molt prestigioses en el món de l’astronomia: la Starlight de la Unesco i la de parc internacional de cel fosc de la Internacional Dark Sky Association. Era, doncs, qüestió de temps que en aquest parc fosc s’hi fes un observatori de primer nivell: l’Observatori Astronòmic d’Albanyà.
Els seus impulsors són l’astro-fotògraf Juan Carlos Casado i l’astrònom Pere Guerra i ells mateixos són els encarregats de fer les explicacions i de conduir la sessió, pensada per a tots els públics, anomenada “bateig astronòmic.”
El “bateig astronòmic” és una experiència sensorial que combina astronomia, música i natura.
Música de la mà del compositor Pep Sala, qui ha compost especialment per a l’observatori les melodies que acompanyen les imatges de l’espai, i natura perquè l’observatori es troba ben bé al cor de la vall de la Muga. Aquí, en una clariana al mig d’un bosc, hi ha instal·lada l’estructura que protegeix el telescopi i que ens permetrà veure imatges en directe dels confins del nostre sistema solar.
Les veiem a través d’una pantalla de cinema enorme situada a l’aire lliure, asseguts en unes confortables grades disposades en forma d’amfiteatre. Poc després d’asseure’ns-hi, notem com comencen a escalfar-se gràcies a un sistema de calefacció que permet fer-hi sessions les quatre estacions de l’any. Tot un luxe!
Guerra i Casado també són un luxe com a divulgadors científics. El primer és qui s’encarrega de fer anar el telescopi que hi ha dins l’observatori a través d’un ordinador, mentre que el segon es dedica a anar explicant el que es veu a la pantalla de cinema que tenim davant i que correspon a allò que en aquells moments capta en rigorós directe la lent del telescopi.
Veure en directe galàxies a 30 milions d’anys llum
No hi ha dues sessions iguals: tot depèn de la disposició de les estrelles i d’allò que el cel ens deixi veure. La nit que hi som nosaltres contemplem Venus, Júpiter i els seus satèl·lits i viatgem fora del nostre sistema solar per veure des d’una estrella que resulten ser-ne dues, fins a una galàxia situada a 30 milions d’anys llum.
De fet, en el seu vessant científic, aquest observatori es dedica justament a això: a veure estrelles com més llunyanes millor. El seu rècord és una galàxia que es troba a 40 milions d’anys llum.
Casado i Guerra ens ajuden a comprendre les dimensions de l’espai exterior fent servir metàfores i comparacions tan suggeridores que converteixen l’explicació de l’Univers en un divertit joc de nens, públic àmpliament present en les grades.
“Si la Terra i la Lluna estan separades per quatre passes, a quina distància creieu que es troba el Sol?”, pregunten. “Les estrelles vermelles què creieu que són: fredes o calentes?” “Coneixeu algun planeta amb dues estrelles?
A mitja sessió, la pantalla s’apaga i Casado comença a assenyalar astres amb un punter làser. En la negror absoluta, ara l’espectacle ja no és a la pantalla sinó al damunt nostre. L’astrofotògraf, tota una eminència internacional en aquesta disciplina, ens assenyala Polaris i ens explica que aquest estel no sempre ha estat l’estrella polar. Fa 4.800 anys l’estrella polar era Thuban i l’any 3500 passarà a ser-ho Errai, i quan ho diu, el nostre guia estel·lar ens l’assenyala amb el punter.
Després ens assenyala dos satèl·lits i fa una predicció: “Aquell, pels moviments que fa, és militar. Quan entri a la part de la Terra on ara és de dia desapareixerà”. En efecte. Així succeeix pocs segons després.
La Terra vista des de Saturn
La pantalla es torna a encendre i, de fons, s’escolta de nou la música composta per Pep Sala que tota l’estona ha acompanyat les imatges. L’última d’elles mostra Saturn en tot el seu esplendor. “Qui sap què és aquest petit puntet blau que es veu aquí?”, pregunten els científics. Tothom de seguida suma dos i dos. “És la Terra!”, exclama algú. Casado assenteix: “Exacte. Tota la nostra història, tots els nostres problemes, tots els nostres avenços… es condesen en aquest diminut punt blau d’aquí”. I no pel fer de saber com de petits som en la immensitat de l’Univers, resulta menys fascinant contemplar-nos des de Saturn enllà.
