Doctora en Química, docent i formadora de professors, Sílvia Zurita s’ha especialitzat en el camp de la innovació educativa en els àmbits de Ciències i Tecnologia. Actualment coordina el projecte Magnet.
Quin és l’objectiu d’aquest aliança entre aquestes institucions de prestigi i les escoles?
Fer que el nostre sistema educatiu sigui més equitatiu. Moltes escoles tenen una quantitat d’alumnat provinent de famílies vulnerables més elevat del que els correspondria per la població on són. L’objectiu del Programa Magnet és convertir aquestes escoles en centre innovadors, de tal manera que no només millori la qualitat de l’ensenyament que s’hi imparteix sinó també la seva imatge dins del seu barri o població. Així s’aconsegueix que els centres educatius tinguin un alumnat més divers i representatiu de l’entorn i s’evita que l’escola contribueixi a exagerar unes diferències de nivell cultural, socioeconòmic o origen ètnic que ja són de per si prou marcades a la nostra societat.
I funciona?
A vegades sí i a vegades no tant. Fa vuit anys que ho fem i en aquest període hem après que, quan la segregació és molt alta, canviar-ho és complicat. Amb tot, els avenços que s’han fet en la trentena d’escoles que ara mateix hi ha dins del projecte són molt rellevants, com per exemple, l’escola Pau Casals de Rubí.
Hem citat el Liceu i la Filmoteca. Quines altres institucions d’èlit hi participen?
El centre de recerca CREAF (boscos i ecosistemes), CEAB (medi aqüàtic), ICM (medi marí), l’hospital de Tortosa, Palamós i el Parc Taulí de Sabadell, les UPC de Manresa i de Terrassa, Naturgy, el Museu del Ter, el MNACTEC… Hi ha altres institucions del país, com el TNC o el MNAC, que col·laboren amb Tandem, un projecte similar impulsat per la Fundació La Pedrera.
Com es concreten aquest tipus d’aliances?
Triem un professor experimentat en assessorament a claustres de mestres i durant tres anys els fa una formació i acompanyament. L’aliança amb la institució es visualitza a l’hora de dissenyar els projectes d’aprenentatge, és a dir, dóna idees als mestres de cara a plantejar treballs però fer projectes: música, cinema, biodiversitat, vida marina, energia,… Els mestres i les escoles, a banda de recursos econòmics, necessiten també bones idees i que siguin factibles d’implementar.
Queda clar. Recursos i, sobretot, bones idees. Què més necessiten els mestres?
Temps. Per transformar una escola de primària calen 5 anys i una de secundària, 10. I també eliminar l’excessiva burocràcia en determinades qüestions. Tampoc és lògic que s’hagin retallat les reunions a secundària o que la innovació educativa depengui, com passa ara, del voluntariat dels mestres, és a dir, d’aquelles iniciatives que solen fer en les seves hores lliures. Però les escoles també tenen deures. Cal deixar de funcionar per inèrcia i afrontar aquelles qüestions de fons que caldria revisar, com per exemple, la separació per edats dels cursos, una xacra que marca molts alumnes, sobretot als repetidors.
Com a formadora de mestres que és, en quines qüestions pedagògiques sol incidir?
En fer servir eficaçment i pel que toca les diferents eines: el treball per projectes, l’avaluació, l’aprenentatge cooperatiu… Aprenentatge cooperatiu no vol dir fer-ho tot en grup. Hi ha tasques que es poden fer en grup i d’altres que s’han de fer individualment. Però l’important és que el mestre entengui que el treball en equip també s’ha d’ensenyar i ha de complir uns requisits, no consisteix en ajuntar-los amb unes taules i prou.
Imaginem que sóc mestra. Com ensenyo, doncs, a treballar en grup?
Donant models per a organitzar-se. Aturant la classe de tant en tant i revisant els equips, mirant qui fa què, com s’han distribuït les tasques. Són complementàries o estan tots fent el mateix cadascú per la seva banda? L’única manera d’aprendre es fent les coses per un mateix, ningú aprèn només mirant com ho fa l’altre, per això ens hem d’assegurar que tots estan participant d’alguna manera.
El que ara se’n diu “l’aprendre fent”. Què en pensa d’aquesta explosió de metodologies actives?
Està claríssím que les mans també pensen, que s’aprèn amb les mans. Ara bé, no totes les metodologies serveixen per a tot, depèn del que vulguis ensenyar. Jo sóc partidària de combinar-les. Per explicar la teoria de l’evolució hi lliga molt bé la gamificació, perquè en l’evolució s’hi combina un factor d’atzar i de patrons. Si vols ensenyar a dissenyar com un enginyer o com artista, treballa per projectes. I si has de fer factors de conversió jo proposaria més treball individual i gamificació.
La gamificació va bé per ensenyar coses repetitives?
Sí, perquè a molt poca gent li agrada repetir constantment una cosa sense més. El joc és motivador, i es pot evitar l’excés de competició amb reptes o petites recompenses que no sempre impliquen comparació amb el veí.
Has participat en projectes europeus com Ingenious i Go Lab. Quines conclusions i aprenentatges vas fer?
Em van donar un munt d’idees i de recursos però la millor conclusió que en vaig treure és que, malgrat que les nostres mancances i reptes pendents, aquí la nostra educació no està tan malament com a vegades ens pensem.
