Fa més de 15 anys, l’informàtic autodidacta Gever Tulley va fundar dos centres educatius: Brightworks, d’activitats extraescolars, i Tinkering School, un campament d’estiu. Els dos estan situats a San Francisco (els EUA) i es fomenta que els nens i nenes executin projectes reals i aprenguin a fer tot tipus d’eines per a fabricar des de la cadira on s’asseuran tot el curs fins a una muntanya russa.
D’on li ve aquestes ganes de fer agafar als nens eines de taller? No li fa por que es facin mal?
Fer-se mal és part de l’aprenentatge. A la Tinkering School les estades solen ser d’una setmana i jo sempre dic als pares i mares que poden estar convençuts que els tornarem els nens amb alguna tireta, tall o esgarrapada, però també amb desenes d’experiències i aventures viscudes.
Com què?
Jugar sols al bosc, pensar com construir un objecte, manipular un martell, un tornavís elèctric, un trepant o una serra… Els ensenyem a manipular-les perquè agafin la confiança necessària per usar-les de manera segura
I com li va venir la idea de crear un centre educatiu d’aquest tipus? Tot això els nens americans no ho aprenen a fer als garatges de casa seva?
Ha, ha, ha! Això era abans! Justament, tot va començar quan em vaig adonar que els meus amics no permetien fer als seus fills les mateixes coses que nosaltres havíem fet de petits: pujar als arbres, remoure amb un pal les brases d’una barbacoa apagant-se, manipular un cúter per a tallar una llauna…
I perquè creu que ens hem tornat tan sobre-protectors?
Per l’excés d’informació, suposo. Les notícies que ens arriben constantment ens han fet canviar la percepció de la societat i de la infància. Cada dia veiem notícies de nens que han sofert alguna desgràcia, accident, situació de risc… però no ho filtrem bé i perdem la perspectiva. En realitat, les possibilitats reals que això li passi al nostre fill, matemàticament parlant, són molt baixes.
Res justifica que, per culpa de les nostres pors, els nens es perdin experiències fundacionals de la infància
Vostè, en les seves conferències, parla molt de l’aprenentatge des de la passió. En què consisteix?
En què el nen aprengui des d’una motivació o necessitat concreta. I això nosaltres provem d’aconseguir-ho o bé creant-li una necessitat o bé fent propostes que despertin la seva curiositat i convertint això en el fil conductor de tot l’arc d’aprenentatge. I no parlo sol d’un aprenentatge intel·lectual o físic, sinó d’un aprenentatge vital.
Pot posar un exemple concret?
Sí, la construcció de la muntanya russa, un dels primers projectes que vam fer en el campament d’estiu. La van fabricar nens i nenes d’entre 10 i 14 anys durant 6 dies. Van ser jornades maratonianes de 14 hores de feina, amb un munt de dificultats tècniques que va fer falta pensar com resoldre, moltíssima calor, molts errors que vam haver d’esmenar sobre la marxa… Però, al vespre, cap d’ells es queixava o rememorava les parts negatives.
A la nostra escola els errors se celebren i s’analitzen, mai es penalitzen o es perceben des de la frustració
Justament, molts mestres asseguren que, als alumnes, cada vegada els costa més tolerar la frustració, gestionar els errors i rebre un no per resposta.
Sí, per aquesta raó cal fomentar que es topin amb obstacles i forçar-los a superar-los. El benefici emocional que extreuen és enorme i els ensenya a perseverar quan s’equivoquen.
Es pot ensenyar a un nen a aprendre dels errors o és un tipus d’aprenentatge que només podem aprendre de manera autodidacta, per a entendre’ns.
Es pot ensenyar, crec. Jo els convido a mirar-se l’error com si anessin detectius en l’escena d’un crim. Han d’agafar tots els detalls, analitzar-los i detectar què poden aprendre. I quan ho faig així, de seguida veig emergir en ells una emoció que els convida a indagar en aquell problema i el millor de tot, a resoldre’l.
I no s’impacienten? Perquè és una altra característica dels nens d’avui dia…
Cert, són impacients. Tenim un projecte per a treballar la impaciència que consisteix a fer-los construir la seva pròpia cadira per a asseure’s. Ho fem amb els nens que assisteixen a les extraescolars durant tot un curs. Els fem construir la seva pròpia cadira i la usen fins que se’ls trenca. I el cas és que, com la fan amb caragols, la cadira sempre es mou, és inestable i sempre els queda algun caragol solt i l’enganxen amb cua i els torna a fallar. I en aquesta interacció durant tot l’any amb la cadira acaben per a entendre que les coses no són immediates, que tot requereix temps i perícia.
Tot el que hem parlat fins ara són activitats extracurriculars. Us heu plantejat inserir aquest tipus d’aprenentatge dins d’una classe reglada? És possible combinar el mètode de la Tinkering School amb els currículums acadèmics?
Sí, de fet, ho estem testant amb un projecte concret relacionat amb l’exploració de Mart. Es tracta d’un treball per projectes que consisteix a planificar un pla d’exploració de Mart i acabar pilotant un Rover com el Perseverance.Carai! Pilotar de veritat?Sí, sí! El projecte es divideix en dues parts. Durant el curs es fa tota la preparació prèvia, la planificació, es construeix un planetari, tracem les rutes, fabriquem prototips i es connecten unes tauletes en un Rover real, físic, que es mou en un espai que simula la superfície de Mart. A vegades, els fem traçar una ruta i els nens marxen a dormir sense saber fins a l’endemà si el Rover haurà completat el camí amb èxit o si s’haurà estavellat contra una roca o caigut per un penya-segat. És una gratificació diferida molt bona d’experimentar.I la segona part?Durant l’estiu, es construeix un Rover el més real possible i se li fa anar pel mitjà d’un desert molt similar a la superfície marciana.Imagino que en la conceptualització d’aquest projecte heu comptat amb l’ajuda de científics.Sí, astrofísics, enginyers i també membres de l’equip creatiu de Star Wars, que ens van mostrar els trucs per a gravar i mostrar els prototips de manera que semblessin reals i no una joguina. Ens vam poder dedicar a fons a preparar-ho perquè ho vam fer durant el moment més dur del confinament per la COVID, quan tot estava mig parat.
Ja que ho comenta. En l’àmbit educatiu, vostè quines conclusions ha extret de l’experiència de la pandèmia?
Crec que va mostrar clarament la fragilitat del sistema educatiu. Durant el confinament estricte, el sistema es va trencar i aquí, als EUA, a molts joves els ha costat molt tornar a asseure’s a les aules i seguir classes regulars. D’alguna manera van percebre que podien aprendre de noves maneres, sentir-se més autònoms i sense haver d’estar tan vinculats a una aula tancada i un entorn establert. Ara mateix als EUA hi ha un boom d’escoles independents que busquen nous discursos i paradigmes.
A què es refereix amb nous paradigmes?
Cada vegada augmenta més la percepció que cal crear una nova cultura centrada més en la fabricació dels objectes i menys en el seu consum, sobretot el d’usar i tirar. I això impacta en l’educació que es vol donar als nens.
En els últims anys, d’aquestes escoles alternatives surten els alumnes que obtenen les millors puntuacions en les universitats més prestigioses.
L’aprenentatge que obté un nen quan planifica i fabrica un objecte real amb les seves mans transcendeix l’intel·lecte. És un aprenentatge vital
I això desconcerta.
Sí, a les universitats top els desconcerta molt. Però vivim temps de desconcert generalitzat, no creus? Tots estem com desesperats a l’espera que emergeixin nous models, noves energies… Als joves, el discurs tradicional de l’escola, aquell de l’estudia i obtindràs una bona feina ja no els serveix. I tampoc els motiva molt veure com a veritables criminals i gent sense formació ni escrúpols acaba dirigint països.
I quin podria ser un nou discurs d’aquest nou paradigma escolar?
L’inventor del FabLab, Neil Gershenfeld, va dir que la diferència entre una escola tradicional i un centre d’educació maker consistia en el fet que a l’escola s’explica tot per si de cas el necessiten, mentre que l’educació maker explica cada cosa just en el moment en què és necessària. És a dir, se’ls detalla allò que necessiten a cada moment per a poder executar allò que se’ls demana que facin. I això és exactament el que intentem fer també nosaltres.
Si en voleu saber més, aquí teniu l’enllaç a la seva conferència TED i el seu llibre: ’50 cosas peligrosas’.
