Situada al cor del barri de Tribeca, la Portfolio School de Nova York s’ha convertit en un referent dins del moviment d’escoles emergents dels Estats Units. L’objectiu principal d’aquests centres és el de fomentar experiències d’aprenentatge, un mètode que permet que els alumnes despleguin més fàcilment les capacitats que cada vegada sembla més evident els faran falta en el mon laboral dels propers anys.
Aquestes experiències s’aconsegueixen, per exemple, a través del treball per projectes en els quals s’involucra tota l’escola. Durant un període de temps d’entre 2 i 4 mesos, que ells denominen “arc d’aprenentatge”, els nens i nenes treballen conjuntament, al marge de les diferències d’edat, i a partir dels seus propis interessos. Pot semblar utòpic però no ho és i el projecte Colours n’és tot un exemple.
Llibertat d’elecció per fer-se seu el projecte
Anem a pams. Què significa que els alumnes treballin a partir dels seus propis interessos? En primer lloc, donar-los llibertat a l’hora d’elecció del tema, que en aquest cas va ser el dels colors. “Quan els nens poden decidir la temàtica, es fan més seu el projecte. Evidentment, després, els membres de l’equip docent vam explorar tot allò què es podia treballar a partir dels colors i vam establir un marc molt concret sobre què volíem que els alumnes aprenguessin. Això, quan es defineix un treball per projectes, és fonamental, tenir molt clar cap a on es vol anar”, explica a Habilis Nancy Otero, una de les fundadores i primeres directores pedagògiques de Portfolio School.
Què cal aprendre. La decisió dels mestres
En el seu cas és va decidir que es treballaria l’espectre electromagnètic, és a dir què és la llum i què és el que ens fa veure els colors; els pigments i com els hem treballat els humans al llarg del temps; els mites que tenen a ver amb els colors, per exemple, tota la mitologia al voltant de l’arc de Sant Martí i també la simbologia del color en la literatura. “Jo volia treballar també l’anatomia de l’ull humà però això no va interessar els alumnes i en aquests cas, el docent també ha de ser un pèl flexible sempre dins d’uns marges”, detalla.
Allò que els va interessar més van ser les pintures, pigments i representacions de les coves prehistòriques i així va ser com es van decidir recrear-ne una a l’escola. “Sempre triem projectes que no pot abastar una sola persona, de manera que la col·laboració i cooperació entre els alumnes resulti del tot necessària i fins i tot espontània. Per exemple, va sorgir la idea de construir una foguera dins la cova. Com que a l’escola no s’hi pot fer foc, vam suggerir que la podien fer amb llums LED. Una nena de quart i un de primer van dir que la volien fer ells i es van posar a treballar plegats tots dos, de manera que en aquest cas la col·laboració que veus entre diferents edats i maneres de fer i de pensar es torna molt real sense necessitat d’imposar-la”, detalla Otero.
El foc de la cova prehistòrica el van fer un alumne de quart i un de primer
amb llums LED, material acrílic i una placa d’Arduino
Mentre aquesta parella feia el foc, d’altres construïen estalactites i estalagmites. En paral·lel es parlava de geografia, dels llocs on hi ha coves prehistòriques, dels usos que tenien i de les representacions pictòriques que s’hi poden veure i de si hi ha o no altres animals que facin ús dels pigments. Va ser aleshores quan els mestres van decidir que el projecte final dels alumnes seria la creació del seu propi mite i la seva representació dins la cova, una presentació que haurien d’il·lustrar i projectar amb un projector que havien de construir ells mateixos. També havien d’elaborar unes màscares per representar els personatges que ells mateixos havien escrit.
Quan la tecnologia es torna una eina d’expressió artística
Otero assegura que en cada arc d’aprenentatge hi observen transformacions cognitives i emocionals per part de l’alumnat. “En el cas del projecte Colours el més sorprenent va ser veure com van començar a integrar el vessant científic del projecte amb el vessant creatiu, de manera que feien servir la tecnologia com qualsevol altre eina d’expressió i no des l’enginyeria estricta”, explica.
Els nens també guanyen en autonomia. “Lògicament, no saben organitzar-se ni ser independents d’un dia per l’altre, sinó que tot això ho guanyen a poc a poc. Aprenen a gestionar el temps, a buscar el suport del docent quan els cal, a resoldre dubtes entre ells mateixos…” narra Otero, qui actualment treballa al prestigiós Beam Center i ha engegat una empresa de joguines creatives anomenada Kitco.
Respostes neuronals
La pedagoga, experta també en educació i intel·ligència artificial, està convençuda que aquest tipus de model d’aprenentatge és més ràpid i eficaç, sobretot quan el nen explora abans els objectes i es crea les seves pròpies preguntes. “Un cop ells formalitzen les preguntes, tu els dones el coneixement de què disposem al voltant d’allò. És evident que si es qüestionen la gravetat ells no han d’extreure les lleis de Newton, tu els hi dones i, a partir d’aquí, els pots proposar fer activitats que demostrin el perquè d’aquestes lleis. En aplicar-les, aquest coneixement es fa més profund a nivell neuronal, això està demostrat, de manera que poden experimentar creativament amb ell i entendre, per exemple, perquè tenen les sensacions que tenen dalt de les muntanyes russes. És un coneixement que perdura perquè prové de l’experiència i que aleshores també es pot aplicar de forma innovadora en altres àmbits”, conclou.
Otero també està convençuda que el moviment maker pot ser un cavall de Troia a les escoles a l’hora de transformar la relació entre alumne i professor i treballar la comprensió aplicada. De fet, des del Beam Center ella mateixa treballa amb l’objectiu de capacitar les escoles interessades en el moviment maker perquè puguin transformar les seves pràctiques mitjançant tecnologies creatives.
