Arribem al Lab 06 una estona abans que ho faci el grup d’escolars que els visiten avui -nens i nenes de P5 d’una escola d’Agramunt- per poder parlar amb tranquil·litat amb la seva directora, Montserrat Pedreira. Aquesta mestra i formadora de mestres a la UAB, Blanquerna i ara UManresa, també ha estat la creadora del Niu de Ciència, l’espai de lliure experimentació per a infants de fins a 6 anys situat al Museu Blau de Ciències Naturals de Barcelona.
Es pot fer realment ciència i tecnologia amb nens menors de 3 anys?
Entenem la ciència com la manera en què la humanitat interpreta els fenòmens del mon. Des que un infant obre els ulls, comença a interpretar el que veu, i a partir del contacte amb la realitat, amb altres infants i amb les persones adultes, van evolucionant aquestes maneres de pensar. Per aquesta raó, cal facilitar-li al màxim l’accés al seu entorn perquè pugui experimentar de forma lliure.
Convé remarcar que experimentar no és sinònim de fer experiments. M’equivoco?
Exacte. Fer un experiment és com fer una recepta de cuina. Tens uns passos concrets i els segueixes. Experimentar és diferent, no es pot trobar tan fàcilment per internet.
Experimentar vol dir proposar un repte vinculat a un fenomen científic i en el qual l’infant pugui intervenir-hi per poder comprendre’l i fer evolucionar el seu pensament
Pot posar un exemple?
En nens més grans, quan els fem fer slime o un volcà amb bicarbonat. Fer l’experiment seria seguir el pas a pas mentre que experimentar seria proposar de fer-ho amb diferents substàncies: sabó, farina… i que esbrinin per ells mateixos la que funciona, la que no, per quina raó… Sempre donant-los pistes, per descomptat. Les propostes del Lab06 de Manresa i també del Niu de Ciència del Museu Blau van en aquesta direcció, però adaptades a infants petits: experimentar amb les forces, amb la gravetat, amb l’elasticitat, amb diferents textures, mides, materials, formes… També tenen una cambra fosca per treballar les propietats de la llum i una instal·lació d’aixetes amb aigua que es poden tancar i obrir per fer-hi circuits.
L’anomeneu espai d’experimentació lliure, és a dir, aquí cada infant va on vol i juga (o no) l’estona que vol amb cada cosa. A vegades, costa de creure que amb aquest sistema aprenguin igual que quan se’ls dirigeix.
L’ensenyament lliure no vol dir absència d’educadors. Sovint cal un acompanyament, sobretot, per aquells nens que es frustren ràpid. De fet, els itineraris d’experimentació idealment requereixen també d’una continuïtat temporal, és a dir, que el nen pugui manipular amb aquells objectes diverses vegades.
Els itineraris d’experimentació lliure requereixen continuïtat. D’aquí la importància que es puguin implementar a les escoles
En què consisteix aquest acompanyament per part dels adults?
El primer de tot, és fixar-nos en què està fent el nen i interpretar cap a on va. Aleshores, es pot provar d’obrir-li un nou camí per fer-li evolucionar el pensament.
Com? Què li dic?
Es poden formular preguntes reflexives, com per exemple, i això per què creus que és així? De manera que provoques que el nen es torni a mirar allò que està fent i reflexioni. O bé, es poden fer preguntes d’obertura: t’has fixat en tal cosa? I esperar a veure si el nen s’hi enganxa.
I si calla o surt corrents?
Doncs vol dir que no era el moment d’intervenir. En qualsevol cas, el més important és evitar la nostra més gran temptació com a adults….
Quina és?
La de preguntar per acte seguit donar-li la resposta. És molt important no resoldre els seus problemes, allò tan típic del “ja t’ho poso jo” quan munten una joguina i s’hi encallen. Si els ho fem nosaltres, el nen no fa res i llavors no hi ha aprenentatge.
Fer, pensar i comunicar: la base de la didàctica de les ciències.
Exacte. Fer seria l’equivalent al que jo anomeno experimentar de forma directa; comunicar és posar paraules a allò que estàs fent, passar de la realitat a l’abstracció per tal de poder-ho expressar i etiquetar d’alguna manera i, finalment, pensar, és a dir, fer evolucionar les idees i teixir les pròpies teories al marge de les creences dels adults.
Es diu que, en gran part, mantenim les mateixes idees que teníem als 11 o 12 anys. Vostè s’ho creu?
I tant! La gent, en general, no canviem les nostres idees ni maneres de pensar. Alguns marxen de l’escola pensant que la ciència és difícil i avorrida i mantenen aquesta imatge tota la vida. En canvi, quan són petits, a tots els nens els fascinen els animals, apilar pedretes, observar boles caient per rampes…
Què ha passat entremig?
Doncs que l’escola, en lloc de despertar la curiositat dels joves, transforma les ciències en una matèria pesada i abstracta desconnectada de la realitat. I, quan això no passa, llavors és una gran pèrdua de temps.
No tots hem de ser científics, però cal que tots apreciem la ciència i hi mantinguem una bona relació
Hi ha alguna manera ràpida i eficaç de començar a canviar això?
Cal sortir més a fora de l’escola. Sé que és incòmode, que calen acompanyants per ràtio, que cal vigilar més els nens, però és important del que sembla.
Alguns mestres consideren les sortides una pèrdua de temps…
En aquest sentit, cal canviar la mirada dels mestres perquè captin què està passant en l’entorn i detectin oportunitats educatives. En un bosc, a tot arreu hi ha canvis: en les plantes, en els animals, en les seves interaccions… I no és tant saber noms de plantes, si no ho saps ja ho buscaràs. Es tracta de buscar comparatives en les formes de les fulles, les copes dels arbres…
La ciència, quan es converteix en una activitat gratificant, té la capacitat de generar una gran autoestima en els nens
I la bona notícia és que hi ha molts mestres intentant fer les coses de forma diferent. Si nosaltres, des del Lab06, els podem ajudar i donar algunes pistes sobre com fer-ho, ens sentirem satisfets.
