Estem immersos en un moment de transició cap a un nou paradigma que encara no sabem on ens portarà. Això és fa pal·lès en la nostra manera de treballar, consumir i relacionar-nos i afecta especialment alguns àmbits, com el món educatiu.
Una de les persones que millor coneix els reptes actuals als quals s’enfronten els docents però també el potencial que tenen les tecnologies disruptives i l’ús d’eines tecnològiques dins les aules és Miquel Àngel Prats, professor titular de Tecnología Educativa a la Universitat Ramon Llull que fa anys que lidera un grup de recerca que investiga i aprofundeix en tots els aspectes relacionats amb la innovació pedagògica i les TIC.
Miquel Àngel, vostè com definiria els moments actuals que viu el sistema educatiu? La veu com una “primavera pedagògica” o com una etapa de desconcert generalitzat?
Miquel Àngel (M.A.): Estic d’acord en què són temps convulsos i potser sí que podem parlar de “primavera pedagògica” però primavera de canvi climàtic, en què de cop fa molt fred i de cop fa molta calor. No és, per tant, un moment equiparable al de l’Escola Nova però sí que és un moment amb moltíssimes oportunitats. Ara bé, això també està provocant que hi hagi molta indisciplina i desordre.
En quin sentit?
M.A.: L’aprenentatge basat en projectes (ABP) és un exemple d’aquest desordre. Hi ha una manera concreta d’executar-lo però cadascú ho interpreta a la seva manera. De fet, cal admetre que, en l’àmbit educatiu, tenim certa predisposició a relaxar-nos, a relativitzar les coses i a usar poc les dades, i això acaba pervertint les eines, els recursos, els mètodes i els models.
També es donen missatges contradictoris, com passa ara amb aquesta marxa enrere actual en l’ús de tauletes i mòbils a les aules.
M.A. L’educació i la tecnologia sempre tindran una relació d’alta tensió que afavoreix les contradiccions. Això passa perquè les dues disciplines que busquen coses diferents: l’educació és de temps lents i processuals, implica respectar els ritmes d’aprenentatge, conrear la paciència… La tecnologia es regeix per valors que tenen a veure amb l’eficàcia, l’eficiència i l’acceleració. És un xoc de trens, aigua i oli.
Però d’alguna manera cal fer-ho encaixar. Quina seria una bona manera de fer-ho?
MA. Tant dolent és tenir un model lent com un de massa accelerat. Cal que cada escola, a partir del seu projecte educatiu, trobi el seu punt d’equilibri i identifiqui quan li convé usar la tecnologia i quan no. És necessari que l’escola sàpiga on ha d’anar en qüestions de lideratge educatiu, saber l’horitzó al qual aspirem arribar i com volem tractar les persones dins l’escola. També cal definir quins resultats volem obtenir, quin és el nostre caràcter propi, el nostre ideari, en quin tipus d’home o dona volem que el nostre alumnat es converteixi i quina societat volem. A partir d’aquí, agafes la tecnologia i la poses al servei d’aquest ideari, no a l’inrevés. Per tant, no es tracta de posar iPads a cop de martell, es tracta de dir-me com creus que h de ser per tu l’educació, quin és el teu projecte pedagògic i identificar en quin àmbit la tecnologia et pot ser realment útil.
Fa ben bé una dècada que als docents se’ls forma de manera activa i se’ls convida a explorar recursos tecnològics per tal que vencin pors i prejudicis i puguin renovar els seus escenaris d’aprenentatge, però encara hi ha molta resistència. Per què?
MA. Per canviar, primer cal acceptar que ho necessites. Ara bé, un cop assumit això, hi ha els qui continuen sense fer-ho, bé perquè no en saben, perquè no poden, bé perquè no volen. Si és una qüestió que no en saps, amb acompanyament i formació ho solventes. Si no pots, és una qüestió de recursos, de gestió del temps.
I qui sap i pot, però no vol?
M.A. Sí, això també passa i en aquest cas és un bloqueig emocional. Cal tenir en compte que l’acceleració pròpia de la tecnologia genera fatiga, erosiona, els fa sentir amenaçats i els obliga a sortir de la zona de confort. A més, la tecnologia sovint ha promès canvis que revolucionarien l’educació quan en el fons el canvi educatiu no ve de la tecnologia sinó del bon mestre. Un bon mestre sap fer classe amb l’únic suport que l’ombra d’un arbre.
Però tal com ha passat en moltes professions, fins i tot sota un arbre, el rol del mestre avui no pot ser el mateix que ha estat tradicionalment.
M.A. La tecnologia ens posa a tots un mirall al davant. Davant de tecnologies tan potents com les que estan emergint, ningú espera que el mestre ho sàpiga tot. De fet, és impossible i tampoc cal. El que s’espera d’ells és que siguin capaços de posar-se en el lloc de l’aprenent i es converteixi en un participant més de l’aula, un participant que té la funció de guiar l’alumnat i ajudar-lo a cercar les solucions per si mateixos. Això evidentment requereix una nova manera de treballar, doncs amb el llibre de text estava tot programat, planificat, desenvolupat, i això és el que els aportava tranquil·litat a l’hora d’entrar a l’aula a les 9h. Ara els cal aprendre a funcionar d’una altra manera.
“L’acceleració pròpia de la tecnologia genera fatiga, erosiona, els fa sentir amenaçats i els obliga a sortir de la zona de confort”
Entre les veus crítiques als mètodes educatius actuals hi ha qui es queixa d’estar educant als infants només perquè siguin gestors de projectes, però sense cap base cultural i humanística.
ME. Certament, l’escola no és un circ ni un parc d’atraccions. Cal ser crítics i revisar la manera com s’adquireix el coneixement humanístic i assegurar-nos que els alumnes també tinguin una base sòlida en aquest àmbit. Penso que seria important fer una poda del currículum i anar a les bases: abans de saber-se de memòria les comarques o parlar-los de coses llunyanes a la seva realitat han de saber escriure, llegir, parlar i pensar. Fem bé aquestes quatre coses i anem afegint continguts adequats a la seva edat.
Per acabar, i ja que parlem de lectoescriptura, quina és la seva diagnosi dels mals resultats de l’informe PISA?
Penso que és una qüestió multifactorial. La diversitat cultural actual de les aules podria ser un dels factors però no és l’únic, hi ha més factors. Per exemple, si tenim clar com s’aprèn a llegir i a escriure de manera disciplinada, com proven els estudis de neurociència, per què no es fa? O la lectura en veu alta, per exemple, que es feia abans i va bé per treballar la consciència fonològica. Per què s’ha deixat de fer ara? La meva hipòtesi és que hem deixat de fer algunes coses que abans es feien i funcionaven que caldria recuperar.
