Filòsofa, activista i docent, Marina Garcés actualment dirigeix el Màster de Filosofia pels reptes contemporanis de la UOC i dinamitza l’Escola de Pensament del Teatre Lliure juntament amb Albert Lladó. Habilis.cat l’entrevista poc després de la seva participació en els Seminaris il·lustrats del CCCB dedicats a l’educació i les formes d’aprenentatge, un àmbit en el qual aquesta pensadora s’ha convertit en un referent arran de l’èxit del seu assaig Escola d’aprenents (Galàxia Gutenberg, 2020).
Vivim un moment d’impàs en el sistema educatiu vinculat a una transformació més profunda, vostè en diu crisi de món o de civilització. En aquest context, doncs, quina seria l’arrel de l’actual efervescència pedagògica?
Estem en un moment en què ens hem adonat que les dicotomies que havien organitzat tradicionalment tot el sistema de coneixement i, per tant, també el sistema educatiu: ciències-lletres, teoria i pràctica, estudi-formació… no funciona. L’objectiu principal del sistema educatiu actual és intentar superar això d’alguna manera, d’aquí que s’estiguin assajant diferents propostes que reformulen els mètodes d’ensenyament.
La filosofia d’aprenentatge STEAM, que integra els coneixements científics i tecnològics amb les humanitats i les arts, seria una d’aquestes propostes. La coneix?
Sí, és una pedagogia interdisciplinària. Certament, la interdisciplinarietat avui és una prioritat. Convé remarcar que la interdisciplinarietat no vol dir “barrejar disciplines”, no es tracta de posar una mica de ciència, una mica d’art, ara una mica de teoria, ara una mica de pràctica, sinó que el punt clau seria aprendre a treballar globalment amb problemes comuns.
Això, a la pràctica, com s’aconsegueix?
Sabem que el llenguatge literari no és el mateix que el llenguatge informàtic o que una fórmula matemàtica, però la realitat és que tots aquests llenguatges diferents es creuen i s’acaben per trobar. És en aquest punt d’intersecció en el qual hauríem d’aprendre i formar als altres.
L’aprenentatge interdisciplinari es produeix en aquell punt d’intersecció en el qual es troben els diferents tipus de llenguatges: matemàtic, literari, informàtic…
Les pedagogies també reflecteixen una visió del món i del futur però ara mateix allò que predomina és la incertesa. Com educar en temps d’incertesa?
En primer lloc canviant la percepció que en tenim. Percebem la incertesa com una amenaça: com que no ho sabem, pensem que el mon està en perill però en realitat no ho sabem. Amb tot, aquest és el missatge que s’està transmetent arreu, també a les aules i crec que això genera angoixa en els joves. Se’ls està dient que tot allò que aprenen no se sap molt bé de què servirà i que, com a molt, els ha de servir per adaptar-se a un món en canvi constant ple de perills i d’amenaces i en el qual el millor que poden fer és aprendre a adaptar-se per sobreviure. Des del meu punt de vista, aquest és un mal missatge perquè els està generant una gran patiment.
Com podem transformar, doncs, la incertesa en un element positiu?
Percebent la incertesa com una oportunitat, una porta que pot obrir el món dels possibles i això es pot fer, sobretot, des de l’àmbit de l’educació i del coneixement. D’acord, no sabem com serà el nostre futur però sí sabem com voldríem o ens agradaria que fos. La incertesa no ha de ser entesa com una amenaça sinó com una oportunitat de canvi. Hem d’educar els joves perquè siguin capaços de transformar el món, no adaptar-s’hi.
Sona molt bé, però com ho aconseguim?
Aprenent a valorar les coses i tenint criteri sobre quins són els horitzons cap els que volem anar. Això és el sentit del possible, una educació que vulgui disputar el futur, que el posi en el centre del debat. En segon lloc, entrenant la imaginació, però no parlo de la imaginació en el sentit de fabular. Ser imaginatiu no vol dir ser fantasiós. Vol dir tenir la capacitat de percebre els límits de la realitat i d’allò que sabem i des d’aquests límits i coneixement disponibles, moure’ns cap a allò que no sabem per tal de ser capaços d’inventar coses o de resoldre problemes nous. Igualment ens permet moure’ns cap al passat, cap al record i la memòria, per no repetir errors.
Això té a veure amb el que expliques sobre com l’educació és capaç d’enllaçar temps diferents?
Exacte. L’educació enllaça passats històrics, culturals, científics, familiars…. amb possibilitats de futur que encara no estan escrites. Aquesta és justament la feina de la imaginació, és on es condensa tot el coneixement acumulat, les tècniques i les diferents maneres de fer, de tal manera que tot això no sigui un aprenentatge reproductiu (que reprodueix el que ja sabem) sinó un aprenentatge que realment transformador, que generi canvis i noves maneres de saber.
Com bé dius a l’inici del teu llibre, actualment la transformació educativa està al centre del debat públic.
Sí, i és molt interessant però part de la renovació pedagògica que s’està impulsant s’està fent des de i per al mercat, de manera que més que renovar en el sentit emancipador del terme el que s’està fent és vendre sistemes educatius. Això, d’entrada, no és pot jutjar com a dolent, l’educació forma part del mercat com qualsevol altre àmbit: el món de la cultura té el seu mercat i el món acadèmic i universitari també. Vivim en una societat capitalista i de mercat però no ens hem de confondre. Les persones del món educatiu hem de saber destriar les metodologies que són veritables eines de transformació i quines són productes dins del mercat escolar.
L’ús de la tecnologia digital a l’educació també genera controvèrsia.
Criticar la tecnologia digital en si és un error. La tecnologia no és el problema. Tan debò tinguéssim molta capacitat de vincular-nos digitalment per sentir-nos part d’una societat més articulada, més capaç d’intervenir i mes afectuosa i propera. El problema, per tant, no és la tecnologia en si sinó qui la construeix, amb quins valors i amb quines finalitats, la maquinària de servitud que es teixeix al voltant del món digital. Parlem d’una tecnologia de consum o d’una tecnologia educativa? Està feta per enriquir les nostres relacions o per fer-nos consumir virtualment tot allò que no podem permetre’ns de fer físicament?
Ens barallem amb la tecnologia i ens oblidem que hi ha altres arquitectures,
usos, maneres de produir-la, de generar-la i d’usar-la. La tecnologia no el problema, el problema és l’ús que en fem i les intencions dels qui la produeixen
Als anys 90 la possibilitat que existís una tecnologia digital lliure i social era real, però avui escapar dels entorns creats per les quatre o cinc principals empreses digitals sembla una quimera.
És veritat i el cert és que aquestes empreses ho han aconseguit perquè són capaces de plantejar la solució abans que tu t’hagis formulat el problema. Ara mateix, Google domina el sistema educatiu. Tots obrim un classroom, un gmail… perquè abans de plantejar-te com et vols relacionar amb els alumnes o quin ciber-entorn vols crear amb ells, Google ja t’ofereix la solució i, és clar, com que és pràctic i còmode, ho agafem. Però en el fons, ni tan sols hem tingut temps d’imaginar com ens agradaria que fossin aquests entorns.
Creu que aquesta situació ens pots dur cap al denominat tecno-feixisme?
Hi ha una tendència a llegir el present des d’una línia de dominació, com si la modernitat industrial i el nou capitalisme tecnològic ens volgués dominar traves de la tecnologia. Això és cert parcialment. Aquests tres segles de modernitat han estat també una lluita per l’emancipació, per l’alliberament dels pobles, de les llengües, de les dones… i en aquest procés la tecnologia, la ciència, la medicina, la cultura… han estat eines. Jo reivindico la ciència i la tecnologia com a eines d’emancipació per poder transformar les coses. Dit això, el cert és que una societat altament precaritzada com la nostra és ingovernable. Quan l’escassedat de recursos, que ja és irreversible, es faci tangible, és evident que anem cap a un món on es governarà amb mà dura, com ja es fa, de fet, un poder dictatorial de noves formes.
I quin paper pot tenir en aquest context l’educació?
Un paper fonamental. Ara mateix confio poc en les respostes que venen des de dalt perquè s’està demostrant que, governi qui governi, hi ha poc marge de transformació des dels governs. Precisament perquè l’ingovernable està a baix penso que la transformació més efectiva també està a baix. I a la base, l’únic element comú de tota la societat, és l’educació. L’educació i el sistema educatiu de retruc, és l’única institució que ens travessa a tots vulguem o no vulguem, tant els que tenim fills com els que no, perquè som part de la societat i tots hem passat per l’escola. Per tant, tinguem clar que l’escola no pot ser l’últim vagó. En tot cas, és l’última esperança.
