Rocío Lara és la responsable de l’àrea educativa de RO-BOTICA, una de les empreses de referència pel que fa a robòtica educativa de l’Estat espanyol i membre cofundador d’Educabot, una institució especialitzada a desenvolupar les capacitats tecnològiques durant la infància. Una de les seves grans especialitats és la d’explicar als mestres com integrar la tecnologia a les seves classes i poder-la fer servir com una eina més.
En aquests moments, un dels grans reptes en educació és el de poder integrar l’ús de la tecnologia en l’aprenentatge de continguts no tecnològics. Per què costa tant?
Perquè a la majoria d’escoles, la robòtica es continua veient com una assignatura quan, en realitat, és una eina. I això succeeix perquè sovint només ens fixem en el robot. El robot és simplement un instrument que permet visualitzar un seguit d’aprenentatges, però, en canvi, acapara tota l’atenció. És com si per ensenyar matemàtiques ens centréssim només a mirar la calculadora. No té sentit. La calculadora la necessites per fer determinades operacions i aprendre determinats conceptes, oi? Doncs el robot és el mateix. L’important són els aprenentatges que el nen incorpora en fer-lo anar.
Com per exemple, el denominat pensament computacional. Què significa aquest concepte? És sinònim de programar?
Sí o no. És el tipus de raonament que ens permet aprendre a resoldre problemes tal com ho fan les màquines o el que seria el mateix: entendre com les persones hem ideat i programat les màquines per tal que resolguin problemes i executin accions.
“El pensament computacional es pot definir com el mètode científic de la robòtica”
Per tant, és una manera concreta d’estructurar el pensament.
Exacte. Un procediment que ens facilita abordar determinats problemes des de la robòtica però que en realitat la transcendeix. Per organitzar una festa d’aniversari, per exemple, també ens cal aquest tipus de pensament, en el qual, fragmentem un “problema” en petits trossos per poder abordar-los millor: comprar el menjar, fer les invitacions, decorar la casa….
Això seria pensament computacional “desendollat”?
Sí i és molt fàcil aplicar-lo en nens d’etapa infantil, per exemple, en la rutina a l’hora de vestir-nos: primer els mitjons, després la samarreta… En qualsevol cas, els nens que treballen aquest tipus de pensament acaben sent millors pensadors, són més capaços d’analitzar una situació, de ser crítics i de tenir el seu propi punt de vista sobre allò que aprenen. Això ja ho explicava Seymour Papert.
Parlem del pare de la robòtica educativa, oi?
Exacte. Ell deia que els seus alumnes, quan aprenien a programar en llenguatge LOGO, acabaven participant activament en la construcció del seu propi pensament. I això crec que és el que ara es busca.
L’objectiu no és que tots els infants siguin programadors sinó que aprenguin a pensar, a establir prioritats i a cercar solucions creatives en qualsevol àmbit
Tinc la impressió que ara es prova de recuperar aquesta mirada pionera de Papert, per exemple, des de la LEGO i el seu nou Spike. És així?
Totalment. Ara ja se sap, per exemple, que quan es van introduir les tauletes i els ordinadors a les aules a l’inici d’aquest segle es van cometre errors. Es van començar a dissenyar productes per als dispositius però els dispositius evolucionen i canvien. Per això, ara el que s’està procurant fer és combinar els tres àmbits: el del coneixement que tot alumne ha d’aprendre, la pedagogia per ensenyar-lo i la tecnologia aplicada a això, és a dir: com explicar qualsevol assignatura a través d’una pedagogia o didàctica concreta fent servir una eina tecnològica.
Com dèiem al principi, la teoria és fàcil però posar-ho en pràctica…
Costa perquè als mestres se’ls hi està demanant que tot això ho implementin molt de pressa: que aprenguin la tecnologia, la pedagogia… i aquest procés no és fàcil: primer t’ho has de creure, assimilar-ho, fer-t’ho teu…
“Estem exigint a un col·lectiu que no és majoritàriament tecnòleg que ensenyi tecnologia als infants i això potser caldria revisar-ho d’alguna manera”
Vostè ha format en robòtica a centenars de mestres no especialistes en TIC. Com aborda aquesta “iniciació” tecnològica del docent?
Sempre els pregunto què és el que més els agrada d’ensenyar i, a partir d’aquí, els demostro com poden fer servir la tecnologia per explicar de forma encara més efectiva, interessant i fins i tot divertida aquella matèria o aprenentatge en concret.
Posi’m un exemple en educació infantil.
Una mestra em va dir que a ella li agradava treballar els hàbits d’higiene i jo li vaig mostrar com podia treballar-los amb un beet o robot de terra. En aquestes edats, el robot esdevé un objecte que el nen estima i amb el qual s’identifica i que esdevé un avatar d’ell mateix. Així, quan el robot segueix una ruta que simula el procés de rentar-se les mans o les dents, aconsegueix, en primer lloc, captar més fàcilment l’atenció del nen i, en segon lloc, fer tangible i visual el coneixement abstracte d’una rutina.
Perfecte. I de primària?
El discurs és sempre el mateix: combinar el saber amb el desenvolupament d’habilitats. Només varia el context i l’eina. A primària comença la manipulació fina, la construcció de coses vinculada a la resolució d’un problema concret. L’aprenentatge sempre és més engrescador quan el connectés a un objectiu o repte a assolir.
Moltes famílies són reticents a introduir la tecnologia en edats primerenques. Hi ha la percepció que, si comencen de tan petits a manegar tauletes o robots, se’n poden ressentir d’altres activitats com el joc simbòlic. Quin seria el punt d’equilibri?
Dependrà de cada família, però el que és evident és que cal trobar aquest equilibri perquè estem envoltats de ginys tecnològics que ens convé entendre. La por a l’exposició tecnològica primerenca està justificada per les addiccions que es veuen als videojocs. Però el videojoc no és dolent en si, el problema del videojoc és, en primer lloc, que molts es juguen fora de l’edat que correspon i, en segon lloc, perquè supleixen el temps que els pares i mares no podem dedicar als nostres fills.
“Quan l’infant juga massa a videojocs és perquè els seus pares no juguen prou amb ell. És una reflexió dura, però cal fer-la”
És veritat, però anem tots tan atrafegats…
No és tant una qüestió de quantitat d’hores com de qualitat. A vegades hi ha pares que em pregunten: aquest robot el podrà muntar el nen sol? I el cert és que, fins i tot en els casos en què ho pugui fer, sempre és millor si els acompanyem, no per resoldre’ls tots els dubtes sinó per tenir-nos de suport si s’encallen. Això els dona confiança per provar i saber que si s’equivoquen, no passa res.
Quina seria l’edat més adequada per començar amb videojocs que estimulin la programació i els coneixements de robòtica?
En aquest punt hi ha un gran debat, però jo diria que els 7/8 anys són un bon moment d’inici. Hi ha videojocs molt adequats a aquesta edat, educatius i exitosos com els de la plataforma Code, Co-spaces i Roblox, que és similar al Minecraft. Són jocs per aprendre a codificar, però que tenen l’estètica dels videojocs. Funcionen amb sistema de blocs, crees mons, personatges i aprens a programar sense ser-ne conscient. Quan el videojoc té la metodologia correcta i s’aplica a l’edat adequada pot potenciar molts coneixements.
Hi ha nens que amb 10 anys se saben tota l’escala de duresa dels minerals gràcies a Minecraft
Tinc entès que Robolox i Co-spaces ja comencen a entrar també en el metavers. El metavers fa venir un pèl de vertigen.
Sí, estic d’acord, però, com tot, té les seves coses positives. Per exemple, canviar la bateria d’un cotxe elèctric és molt perillós per l’elevat voltatge que té, de manera que els mecànics que hi treballen practiquen abans amb un simulador virtual que realment fa l’efecte que estiguis fent l’operació a la vida real, tanmateix és un simulador.
Com definiria el món cap al qual anem?
Penso que serà un món en el qual es donaran dos grans fenòmens: la virtualització i la conjunció dels sistemes d’intel·ligència artificial, que cada vegada seran més responsius i més vinculats al que fem. I el cas és que qualsevol persona podrà entendre el seu funcionament. Hi ha adolescents de 13 i 14 anys que ja són perfectament capaços de comprendre, gràcies a una extensió del programa Scratch, com funcionen els algoritmes de la intel·ligència artificial que fan possible, per exemple, el reconeixement facial.
Publicitat
Articles relacionats
