“D’aquí a 10 anys haurem trobat on encaixa la intel·ligència artificial”

Nefeli Kousi, membre del DesignLab i estudiant de màster en ITECH Interaction Technology a la Universitat de Twente (Països Baixos). 

Després d’estudiar Informàtica i Telecomunicacions a la Universitat d’Atenes, va treballar cinc anys com a desenvolupadora web fins que va optar per la tecnologia d’interacció. Ha participat al Congrés EPDE, el fòrum acadèmic i professional sobre l’ensenyament del disseny i l’enginyeria, que s’ha celebrat a Elisava, l’Escola Superior de Disseny i Enginyeria de Barcelona. 

Per què aquest gir cap a la tecnologia d’interacció?
Quan era desenvolupadora treballava codificant, vaig adonar-me que preferia centrar-me una mica més en les persones, dedicar-me a la manera com utilitzem la tecnologia que produïm, es tecnologia igualment però més aplicada i concreta.

En què consisteix?
La meva feina és poc evident. Quan es pensa en robots tothom s’imagina materials, formes, matemàtiques i física, però jo treballo amb històries i persones. M’interessa la interacció humana amb l’ordinador, saber què és el que la persona necessita que faci el robot, no fent-los preguntes directes sinó deixant-los explicar una història. Es tracta de fer històries, construir paraules, improvisació, teatre, jocs de rol… és la meva interpretació de la tecnologia amb un toc humà.

Quin paper poden jugar els jocs seriosos en aquest procés?
Són una peça important. Al DesingLab va aterrar un projecte de la Unió Europea de col·laboració transversal amb diversos governs i instituts regionals europeus. Una part del projecte tractava de conceptualitzar a través del joc quelcom que encara no existís, permetent als participants provar i experimentar un possible futur. Vam treballar amb experts per crear escenaris basats en la investigació i desglossar-los en horitzons temporals de dècades. Durant les sessions els participants assumien rols i intentaven assolir uns objectius en aquest futur simulat. Després d’haver jugat, vam veure que la gent se sentia més lliure per tractar temes que fins aleshores els costaven. El joc en si va ser un gran escenari per tenir aquestes discussions. Es va convertir en una eina per visualitzar de manera vívida quelcom que encara no existia, tal com hem de fer amb les noves tecnologies.

Els serious games podrien ser una bona eina per a l’educació?
Sovint al món de l’educació és difícil implementar el canvi, per la manca de recursos o per la rigidesa de molts sistemes educatius. Realment crec que aprenem jugant des del naixement i això no canvia amb el temps, el que passa és que deixem de jugar. A les classes universitàries on vam aplicar jocs, van funcionar. Crec que és una bona eina per a l’educació a qualsevol edat.

Un altre àmbit que investigues és el disseny de robots amb personalitat pròpia. Com són aquests robots?
Qualsevol cosa que es mou per si sola tendim a antropomorfitzar-la, a assignar-li un intenció i personalitat. Fins i tot robots senzills com la Roomba, un robot aspirador, els seus propietaris solen posar-li un nom. No necessitem convertir les màquines en humans però sí cal dissenyar-les perquè assoleixin els objectius que se’ls ha assignat dins d’un context social, els robots han de tenir en compte les nostres convencions. Per tant, acostumo a no pensar tant en què farà el robot sinó en com ho farà, en la seva personalitat.

Aquí hi ha espai per a la cocreació?
Per descomptat. En aquests equips multidisciplinars, a més dels enginyers i informàtics hi hauria d’haver grups d’usuaris i experts en interacció. Especialment, quan es tracta de robòtica és extremadament car crear i després adonar-se que no funciona, per això són necessàries les aportacions internes dels usuaris reals.

“Els ‘serious games’ són una bona eina a qualsevol edat”

Com creus que seran els robots d’aquí a 10 o 20 anys?
Realment no ho puc saber. Crec que farem quelcom nou i diferent que encara estarà en un context social humà. Actualment estem en una etapa molt primerenca on se’ns permet imaginar molt i intentar encertar-la. No es tracta només del que necessitarem d’aquí a 10 anys, sinó del que fem ara perquè la robòtica evolucioni en els propers anys.

A hores d’ara tenim el que necessitem?
Amb la tecnologia actual no tenim una robòtica que pugui existir en entorns socials de forma independent. El seu ús a les llars o hospitals, per exemple, encara s’ha d’optimitzar. Hi ha un llarg camí per recórrer en recerca, sobretot per garantir l’acceptació dels usuaris.

T’apassiona la interacció humà-ordinador. Què diries a les persones que temen aquesta combinació?
Per començar diria que la tecnologia no resol tots els problemes. Els ordinadors són només eines que fan que el treball sigui més fàcil i ràpid. No crec que els ordinadors siguin el problema, es tracta de qui l’utilitza i com ho fa. En tecnologies de la informació diem que l’error sovint es troba entre el teclat i la cadira. Moltes vegades tenir por d’alguna cosa fa que l’utilitzis malament, així que convidaria la gent a respectar la tecnologia i aprendre a utilitzar-la bé perquè puguin obtenir els beneficis que ofereix i fer-ho amb seguretat.

T’imagines les tecnologies disruptives de les que parlarem en els propers anys?
Probablement serà alguna cosa nova que encara no coneixem. Fa 10 anys tot era la gran web o la internet de les coses (IOT), que se’ls ha trobat uns bons usos. Fa un parell d’anys eren les criptomonedes que varen pertorbar el sector financer, encara que no va sortir gaire bé. Crec que d’aquí a 10 anys haurem trobat on encaixa realment la intel·ligència artificial (IA) i tindrem una altra gran cosa.